“NO ENS HI TROBAREU” … (SOBRE VIOLÈNCIES DE GÈNERE I GESTIONS COL·LECTIVES)

Escrivim aquest comunicat amb la finalitat de compartir la preocupació i el tedi que ens han generat moltes situacions que hem conegut o viscut directament en els últims temps en relació a la definició de  violència de gènere i la gestió d’aquestes als moviments socials i llibertaris.

Partim de la idea que les violències de gènere són producte d’un model heteronormatiu que imposa una única forma d’existència en quant al que és el nostre cos, la nostra identitat, la nostra expressió de gènere, la nostra sexualitat i les nostres relacions. Totes aquelles persones que no complim amb aquesta norma ens podem veure o ens hem vist exposades a violències, ja que aquestes són el càstig a les transgressions i al no compliment de l’heteronorma. I les que succeeixen als espais que haurien de ser de suport i solidaritat fan que les vides i les militàncies dels qui lluiten es facin insostenibles, és per això que ens oposem fermament a elles. Totes les persones  que signem aquest comunicat fa anys que lluitem contra l’heteropatriarcat i per l’alliberament de totes.

Ara bé, un cop exposada la nostra postura ens resulta imprescindible compartir una reflexió respecte a com el discurs feminista hegemònic està definint les violències i com, per defecte, s’estan gestionant les així denominades agressions.

La primera qüestió que ens resulta problemàtica és la manera en la qual s’està emmarcant, conceptualitzant i considerant la Violència de Gènere.

Des de determinats feminismes es nomenen amb aquest terme desigualtats de gènere estructurals o simbòliques, provocant que el concepte violència comprengui un espectre massa gran de significats. Ens trobem en un escenari en el qual una mirada, un to elevat a una assemblea, una insistència a mantenir una conversa o un apropament maldestre són considerats actes de violència. Anomenant així actes tant lleus es magnífica la violència i el seu abast, promovent una espècie d’estat d’alarma o terror sexual que serveix com a justificació a actituds airades, agressives i absolutament desproporcionades cap a qui les ha comès. No volem dir amb això que certes actituds no tinguin un component de gènere, però de reproduir el sexisme o tenir una actitud sexista a cometre un acte violent o una agressió hi va un bon tros.

Així doncs, el pitjor de tot són les conseqüències que aquesta definició de violència està generant, ja que, lluny de resultar apoderant o alliberadora, és clarament victimitzant, paternalista i criminalitzadora.

Per una part, anomenar actes de tant baixa intensitat com a violència fa pensar que les dones i les persones diverses en quan al gènere i la sexualitat, principals víctimes d’aquest fenomen, són excessivament vulnerables, làbils i sensibles, per la qual cosa una sola mirada podria danyar-lxs i resultar-lxs absolutament inadmissible.

A més, una víctima definida de tal manera està autoritzada a reaccionar de la forma que li vingui de gust i se li permet qualsevol actitud irracional, emocionalment exagerada de ràbia o tristesa; avalada pel fet d’haver sigut víctima de la suposada situació de violència.

Però aquesta victimització (de les dones i les persones amb diversitat sexual i de gènere) no es dóna únicament en aquests casos que estem tractant – on es fa un ús extremadament extensiu del terme violència-, sinó també en aquells en els que de forma efectiva s’ha produït una situació de violència de gènere. No neguem que en els entorns de lluita i militància es (re)produeixin aquestes violències, tot i que entenem que la manera en la qual s’expliquen les causes i la manera en la qual s’acull a la víctima condicionen els mecanismes que es proposen per abordar aquesta situació; sent la (re)victimització la seva perversa conseqüència. La legitimació de la víctima per actuar de qualsevol manera, el qüestionament de la seva agència al negar-li la capacitat d’elaborar estratègies útils i no només venjatives i la magnificació dels efectes que aquesta violència hagi pogut tenir sobre ellx són exemples d’aquesta victimització.

En qualsevol dels casos, entendre així les violències de gènere – siguin de la intensitat que siguin- porta com a contrapartida haver d’abordar-les d’una manera determinada i limitada, que sol derivar en estratègies criminalitzadores cap a qui les comet; en tant que la criminalització mai va estar entre els plans dels qui pretenen transformar el món.

PRIMERES MESURES, PRÒPIES DE L’ESTAT… I DE L’ESPECTACLE

La prohibició de l’anomenat com a “agressor” a freqüentar determinats espais, l’escarni públic mitjançant la propagació d’imatges o noms complets, l’obligatorietat de dur a terme “teràpies reparatives” controlades i supervisades, la violència física o les amenaces, etcètera, han estat i segueixen sent estratègies criminalitzadores usades contra les persones que han estat acusades de cometre algun acte considerat violència de gènere.

No volem dir que aquestes estratègies no puguin ser necessàries en un moment determinat, assumint-les com a un fracàs col·lectiu, amb la finalitat de protegir la víctima o avisar altres persones davant la perillositat de reincidència. En aquest cas, anteriorment, haguérem comptat amb l’espai per a plantejar-nos maneres menys constrictives i punitives de resoldre la situació preservant la qualitat ètica de la nostra actuació i la reparació del dany a la víctima. Però, lamentablement, està sent impossible en aquests temps plantejar a espais militants/activistes aquestes formes mitjançades o menys castigadores de gestió de les violències sense ser acusades de complicitat amb les mateixes o d’“agredir” directament la resta del quòrum present.

Ens sembla inadmissible la divulgació de dades sense contrastar o informacions privades de persones acusades d’agressió, sense procedir a realitzar un mer intent de mediació i sense tenir en compte que alguns dels actes que es denuncien són actes de molt baixa intensitat o actes realitzats fa anys. Tots aquests exemples els vam poder veure al cas del compte de Twitter “agressorsmúsica”. De la mateixa manera, ens resulta qüestionable i controvertible que a persones que hagin pogut dur a terme un acte denominat sexista i estiguin disposades a reparar-lo els hi sigui negada la possibilitat de fer-ho i, en canvi, se’ls sotmeti a amenaces d’escarni o denúncia pública com ha passat amb el nostre company i amic Pablo Vaso. Podríem anomenar innombrables exemples d’actuacions criminalitzadores cap a persones acusades d’agressió que impedeixen la possible transformació de la conducta, la reparació del dany a la víctima i que posen en marxa una sèrie de mecanismes que naturalitzen en les dones els significats de la bondat i la debilitat emocional i en els homes els de la impossibilitat de transformació i la maldat intrínseca. Nosaltres no creiem en fets naturals i essencials pel que fa al gènere.

ESPOLSANT VELLS VALORS LLIBERTARIS

Aquesta forma de definir la violència sense tenir en compte les diferències entre el gènere simbòlic, estructural i individual ens deixa sense capacitat de nomenar què succeeix amb tota la pluralitat i gradació de situacions. Això ens despulla d’eines que s’han anat construint des d’alguns feminismes -i altres corrents refractaris-, tant per la superació de les mateixes com per a identificar què les genera i, per tant, responsabilitzar a institucions, persones o grups de persones.

És per això que, sense ànim de realitzar un repàs exhaustiu d’estratègies, volem apuntar algunes qüestions que ens semblen clau per reflexionar entorn de la gestió de les violències de gènere. 

Per començar ens resulta imprescindible elaborar conceptualitzacions rigoroses i objectives sobre els significats de la violència de gènere i fugir de la “prohibició” de graduar les conductes i les repercussions d’aquestes. La negació i la censura de graus i intensitats resulta inútil pel procés que s’ha de dur a terme respecte a la persona que ha agredit, però a més també és absolutament perjudicial per a la recuperació de les víctimes.

Per  altra banda, és necessari que entenguem els espais militants com espais per sostenir la vida de cada vegada més persones que lluiten i no de menys. No creiem en les purgues, en les elits, ni en la llei del més fort. No creiem útils els processos d’escarni, ridiculització i agressivitat que s’han posat de moda per defensar qualsevol idea. Les lluites basades en la identitat, tenint objectius i principis molt valuosos, estan agafant com a estratègia l’agressivitat verbal cap a l’altre, en una espècie de pugna antagònica cap a persones compromeses que estarien disposades a transformar les seves actituds masclistes, lgtbifòbiques o racistes. En canvi, són insultades i apartades de les lluites per una simple qüestió de procedència identitària naturalitzant i essencialista. Tot, sempre, sota la presumpció assumida i publicitada que les i els militants i activistes no estan aquí per fer pedagogia. Ho sentim, però les i els  anarquistes sempre hem pensat que l’educació i la pedagogia eren la base de la transformació social (sense oblidar altres estratègies) i no estem disposades a abandonar-les. Creiem en espais de transformació social i llibertat, no d’escarni, maniobres de poder i càstigs.

Aquests espais de transformació social han de servir per des-aprendre i deconstruir els gèneres a la vegada que elaborem formes individuals d’existència en llibertat, sense coerció ni imposició grupal. Deconstruir els gèneres té a veure amb aquest procès de pensar com hem arribat a ser “homes” i “dones”, i quins són els mecanismes que continuen convertint aquestes identitats en necessàries. Això ens ajudarà per una part a identificar les institucions i estructures coercitives que segueixen imposant els gèneres com a imprescindibles per així poder atacar-les. Però, d’altra banda, ens ajudarà a desnaturalitzar la idea que la feminitat implica de manera intrínseca bondat, accés a la veritat, innocència i fragilitat emocional; així com la masculinitat és en si mateixa maldat, opressió i violència.

Per últim, apel·lem a la responsabilitat individual i col·lectiva en els processos de reflexió i gestió respecte a les violències de gènere. El “rentat de mans”  davant les conseqüències de les nostres estratègies de lluita és una tendència inacceptable. Les violències de gènere no són responsabilitat única dels qui les comenten, i es per això que, a més d’acompanyar a la recuperació de les víctimes, seria important pensar en formes, col·lectives i no vergonyants, d’acompanyar el procés de canvi de qui agredeix i està disposat a plantejar-se un canvi i reconèixer l’error. Les conseqüències cap a qui comet actes de violència de gènere han de ser sempre acord amb la intensitat de l’acte de violència, però principalment a la intencionalitat de reparació i de canvi.

I és des d’aquesta responsabilitat que escrivim i fem públic aquest text. És des de la responsabilitat des d’on vencem la por a l’escarni i a la falsa susceptibilitat i opacitat. Des de la responsabilitat pensem que la reflexió mai resta, sinó que suma i és necessària per fer créixer les nostres lluites.

¡Contra tota dominació!

¡Per la revolució feminista!

PROJECTE X

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s